Recentment, el TSJC ha suspès “cautelarment” el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida. Aquesta suspensió del reglament, que estableix que la llengua pròpia de la nació ha de ser la d'ús preferent a l'administració, suposa una nova estacada que posa en entredit l'oficialitat i la plena normalització de la nostra llengua. No només té impacte en la mesura que, a nivell general, es reafirma una suposada “harmonia bilingüe” que no existeix, sinó que també posa en qüestió la necessitat de dotar-nos d'un autèntic model d'immersió lingüística que esdevingui un dels elements bàsics d'integració i cohesió social.

 

Però aquest és el darrer episodi del que ja és una saga. Hem de tenir en compte que els sectors més espanyolistes sempre han procurat dinamitar la normalització de l'ús social de la llengua catalana, tal vegada des de grupúscles reaccionaris relacionats amb la intel·lectualitat i els mitjans de comunicació més retrògrads, tal vegada des del mateix poder polític-jurídic. El gener de 1981, Jiménez Losantos i els seus amiguets van fracassar en l'intent de promoure el “Manifiesto de los 2300”. I ara farà un parell d'anys es va impulsar des dels mateixos sectors el “Manifiesto por la Lengua Común”, al qual s'hi sumà, a part de la cadena Telecinco, el condecorat Vargas Llosa.

Acabar amb aquesta saga, en primer lloc, passa per acabar amb el servilisme. El servilisme estèril de l'obediència a l'Estat espanyol, que ofega la voluntat popular i ens impedeix l'exercici del dret a l'autodeterminació. El mateix servilisme que, tal com va fer Montilla davant les retallades de l'Estatut(et) i ara fa l'Hereu, es lamenta en públic però acata les lleis. A vegades, els gossos borden tant fort per defensar la casa de l'amo que s'obliden que també estan lligats.

 

 

Article publicat també al diari ASabadell.