Article del diari POSEM FIL A L'AGULLA
editat per la CUP i el MPS

En aquest model tots els camins porten a la corrupció. Cada cop més mesures de control d’opinió, majors acumulacions de sous i càrrecs públics, concursos d’obres o serveis opacs on es juguen milions... Tot plegat, pràctiques habituals que només la llei sap separar de les delictives.

LA COMPRA DE VOLUNTATS
Un dels mecanismes de corrupció legal més estesos és la compra de voluntats, és a dir, la utilització de diners públics per aconseguir que persones o col·lectius es manifestin o actuïn en defensa de determinats interessos econòmics o polítics particulars, diferents dels que teòricament defensen.

El primer àmbit en el qual això es manifesta és en els sous astronòmics que perceben alguns polítics i càrrecs de confiança, amb els quals es garanteix el seu servilisme i lleialtat als poders establerts, alhora que se’ls dissocia de les classes populars perquè passen a formar part d’una casta de nou rics disposada a defensar arreu els interessos de l’status quo.

El segon àmbit és la generalització d’aquestes pràctiques de mercantilització als aparells dels partits, que acaben esdevenint autèntics monstres preocupats únicament de la seva pròpia reproducció. D’aquesta manera es condiciona el seu posicionament polític concret no pas als programes o ideologies sinó a les penyores amb qui té la clau de la caixa, ja sigui el govern de torn, ja sigui la banca que els finança.

D’exemples d’aquests dos àmbits de compra de voluntats n’hem tingut i en tenim a cabassos, tant a Sabadell on, per exemple, en Bustos fou alcalde i perpetrà les seves polítiques durant anys amb els vots de regidors de partits teòricament antagònics, com al Parlament, on malgrat els discursos retòrics en diferents temes –des de la dació en pagament, fins als peatges–, la majoria dels partits anomenats d’esquerres són incapaços de promoure polítiques en favor dels interessos populars si aquestes xoquen amb els interessos particulars de la Caixa-Abertis, el seu principal creditor.

En aquest sentit, la limitació de mandats i la limitació salarial, entesa no només com a nòmina sinó com a suma total de diners que algú pot rebre de l’administració pública, dels representants polítics i els càrrecs de confiança és clau per evitar que els governs i la gestió pública acabin esdevenint un cau de trepes i arribistes. De la mateixa manera, caldria exigir per llei la transparència, la limitació pressupostària dels grups polítics i el control social dels seus comptes.

El tercer àmbit fa referència a la relació clientelar de l’administració amb el teixit associatiu, tant pel que fa a persones concretes com a entitats en el seu conjunt. Aquesta ha estat una de les característiques principals de l’«estil Bustos» a Sabadell: la compra de fidelitats a través de subvencions, concessions de gestió de serveis, dietes per assistències a reunions, contractació d’amistats, etc. per a aquells que li han estat fidels combinada amb la repressió, la criminalització, l’ostracisme, la difamació i fins i tot la persecució professional d’aquell qui gosés a oposar-se-li.

Aquestes pràctiques clientelars i nepòtiques, a part de suposar una utilització perniciosa del diner públic, duen a la desestructuració del teixit social, l’eliminació del pensament crític i, en definitiva, a fer de Sabadell no pas una ciutat de valors, sinó una ciutat de voltors: els que des de la política, des de l’empresa i des de l’anomenada «societat civil» han campat al seu aire amb tota impunitat i s’han omplert les butxaques durant els darrers catorze anys. 

L'URBANISME A LA CARTA
Segurament l’eina política més forta en mans dels municipis són els plans d’ordenació (anomenats plans generals, plans d’ordenació urbana, etc). Aquests plans permeten la planificació urbanística del municipi, és a dir, la definició dels usos del conjunt del seu sòl urbà. Així, teòricament, la principal tasca d’un ajuntament democràtic seria planificar el desenvolupament de la ciutat a partir d’un model el màxim de consensuat i al servei de les necessitats dels ciutadans; definint-ne els espais verds o protegits, els destinats a equipaments, a activitats industrials, comercials o agràries, les zones residencials, les reserves de sòl per a infrastructures...

A l’estat espanyol, una forma molt estesa  –i massa sovint legal, ja que costa molt demostrar-ne la intencionalitat– de corrupció és l’anomenat «urbanisme a la carta»; és a dir, la modificació puntual o parcial dels plans d’ordenació per afavorir determinats interessos econòmics. Els casos més escandalosos, alguns dels quals han acabat als jutjats, funcionen de manera ben simple: “Tu compres uns terrenys, jo els requalifico, tu hi construeixes, i ens en repartim els beneficis”.

A Sabadell, més enllà del que el cas Mercuri pugui demostrar penalment, les pràctiques més esteses d’urbanisme a la carta han estat la parcel·lació i liberalització d’usos de diferents solars i l’adopció d’acords amb la propietat per modificar a l’alça l’edificabilitat de diferents parcel·les a canvi de no se sap ben bé de què, però en cap cas de beneficis per a la ciutadania. Tant és així que els diferents governs Bustos han aprovat ni més ni menys que vuitanta-vuit modificacions del pla General en dotze anys!

Alguns d’aquests casos han estat ben sonats, com ara l’ampliació d’usos de l’illa Casanovas (originalment només industrial), l’augment de 18.000m2  a 33.000m2 de sostre edificable a la propietat del Castell de Can Feu. O els casos aprovats però sortosament aturats per l’oposició veïnal com, per exemple, l’autorització del gratacels de la Gironina o l’operació Convent/Vilarrúbies amb la qual s’autoritzava la construcció de 4000m2 (uns 45 habitatges) en el pati interior d’illa que afectava nombrosos patis particulars.

Així doncs, la lluita contra la corrupció passa també per la participació democràtica en la planificació urbanística, per la disciplina, i per la transparència i el control popular del seu desenvolupament.

EXTERNALITZACIÓ DELS SERVEIS, NEGOCI RODÓ O ESTAFA
La companyia Vendex, clau en les gestions privades de la ciutat, esquitxada per corrupció

Per suposades qüestions d’eficiència, per falta de cash a l’hora de fer les inversions, per alleugerir l’administració pública, o bé per ideologia, per clientelisme, a canvi de favors i de sobres o de pantalla per evitar el cara a cara amb els i les treballadores, l’externalització de la gestió dels serveis públics s’ha convertit durant aquests anys de liberalisme salvatge en un «fenomen» normalitzat. És acceptada sense fissures fins i tot per partits que se situen ideològicament a l’esquerra. Són partits que ja fa temps van donar aquesta batalla per perduda i que no només no hi van mostrar oposició, sinó que quan van tenir responsabilitats de govern van exercir –i exerceixen allà on encara tenen responsabilitats– com si aquesta fos una qüestió neutra i lliure d’adscripcions ideològiques.

La gestió privada d’un servei públic és, sens dubte, un negoci rodó i sense riscos. Grans lobbies empresarials opacs i d’origen i interessos desconeguts són els principals beneficiaris d’aquesta estafa permanent. I ho són en detriment dels drets laborals dels i les treballadors, de l’erari públic i de la qualitat dels serveis.

A Sabadell, Vendex Catalunya controla els principals serveis de competència municipal. Aquest holding local d’empreses forma part d’una gran xarxa de societats anònimes «invisibles» disseminades per tot l’estat espanyol. Es tracta d’una xarxa dirigida per famílies provinents de l’aristocràcia espanyola, desenes d’empreses que sota el paraigües de Vendex ofereixen tot tipus de serveis a les administracions públiques de l’estat.

Vendex s’emporta el tall més gran del pastís a la ciutat

La recollida d’escombraries, les zones blaves i la neteja dels carrers i equipaments  públics estan avui en mans de Vendex Catalunya. Són serveis, tots ells, amb grans partides pressupostàries que generen un benefici industrial del 6% –per llei– i sense responsabilitats en cas de fallida.

Precisament el contracte més elevat que té l’Ajuntament de Sabadell és amb l’empresa de recollida d’escombraries, Smatsa –que forma part del Grupo Vendex–, amb una concessió a 15 anys i un pressupost anual de 17,5 milions d’euros (el 10% del pressupost municipal). A part dels pressupost per a la gestió del servei, és rellevant també el fet que per a la inversió de 17,5 milions d’euros prevista en el plec de condicions en concepte de renovació de maquinària, els i les sabadellenques n’acabarem pagant gairebé 24 a causa dels interessos que comporta.

L’exgerent de les empreses de Sabadell està en llibertat sota fiança pel cas Pokémon

El passat mes de setembre l’empresa multiservei va ser protagonista d’un escàndol de corrupció per tràfic d’influències i suborn per presumpta adjudicació fraudulenta de diferents obres i serveis a Galícia.
El gerent de l’empresa, Gervasio Rolando Rodríguez Acosta, va ser detingut i empresonat i posteriorment posat en llibertat, després de dipositar 80.000€ de fiança. Rodríguez Acosta va ser gerent i administrador durant més de deu anys de les empreses que operen a Sabadell: Smatsa, PAUSA, SGMSA i SEMAT –totes elles del Grup Vendex.

El cas Pokémon encara no està tancat. Mostra d’això és que el passat 14 de febrer va ser detingut, en el marc de la mateixa operació, l’alcalde de Sant Hilari Sacalm. Anteriorment l’Agència Tributària ja havia investigat la seu del grup a Catalunya.

BUSTOS I L’OBSESSIÓ PEL CONTROL DELS MITJANS COMUNICACIÓ
L’alcalde ha aconseguit generar un panorama mediàtic fidel als seus interessos

«Falten 5 minuts per entrar en directe. Hi ha una trucada des del departament de comunicació de l’Ajuntament de Sabadell. Bustos vol parlar. L’escaleta –el guió, en l’àmbit radiofònic– ja no mana. Bustos intervé, i en portada».

Aquest és un exemple del que ha succeït en més d’una ocasió al Departament d’Informatius de Ràdio Sabadell. Tant se val el criteri periodístic i tant se val si els empleats hi estan d’acord o no. La ràdio municipal ha acabat derivant en un autèntic megàfon del discurs del PSC a la ciutat. Determinades persones han estat vetades (Roc Casagran com a exemple), programes d’èxit han estat tancats (Això m’han dit, amb Ricard Ustrell, es va arribar a oferir per continuar sense cobrar i va ser rebutjat), notícies a la web han estat canviades per la direcció de forma sistemàtica, i fins i tot les imitacions de l’alcalde han estat prohibides. D’altra banda, les condicions laborals de la majoria s’han caracteritzat per la precarietat –amb sous inferiors a 1.000 euros– mentre que la directiva ha sumat sous de més de 70.000 euros a l’any. En conseqüència, la ràdio de la ciutat acumula un llarg historial de denúncies i conflictes. Això sí, silenciats.

Al capdavant del projecte s’hi troba Marc Sabater. El director, fidel aliat de Bustos i íntim amic de la dona de l’alcalde, Montse Costa, es manté al càrrec malgrat no haver aconseguit les majories qualificades que exigia la Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya. Sabater ha estat un piló fonamental durant més de deu anys al càrrec, mentre Costa ha estat la gerent de l’empresa. Ara, sense el suport del PP, sembla que s’obre una escletxa per a canvis a l’emissora.

No obstant, la censura que han patit molts treballadors de la ràdio no s’ha contrarestat amb la resta d’empreses mediàtiques de la ciutat, ans al contrari. Un clar exemple és la unanimitat de la premsa local a l’hora de silenciar les denúncies contra Jordi Soriano, quan aquest era regidor. L’ara protagonista del cas Mercuri estava acusat de desviar fons del partit i de no regularitzar-ne la plantilla. Però el Diari Sabadell, Ràdio Sabadell, A Sabadell i Canal Català no en van parlar. Precisament els dos darrers ja no existeixen i els que llavors n’eren directors ara treballen per a organismes públics dirigits pel PSC, en el primer cas, o directament per al partit, en el segon. I, curiosament, Bustos està imputat per tràfic d’influències arran d’un parell de maniobres que hauria fet per aconseguir que l’amo de Canal Català, Nicolas Pedrazzoli, obtingués una llicència per a un nou canal autonòmic així com una subvenció per a un altre canal.

El Diari Sabadell, per la seva banda, es troba ofegat econòmicament i depèn de l’ajuntament gairebé com si fos un mitjà públic. En tot cas, el que és evident és que ara més que mai continua fent campanya proBustos, i evita parlar de les nou imputacions de l’alcalde i dóna protagonisme als delictes que no hauria comès i als suports que rep.

---------------------------

pots llegir la resta del diari aquí