Individualitzant el benestar
19/01/2007
L’adopció generalitzada del neoliberalisme com a model de desenvolupament i de direcció econòmica estableix un model de competitivitat a nivell global que mitjançant el funcionament dels mercats “lliures”, s’aconsegueix una assignació òptima de recursos. En aquest context la política social no sols apareix com a innecessària sino que es converteix en un fre al creixement econòmic.
En el model neoliberal pel què fa a polítiques socials gira entorn a tres eixos bàsics:
- La política social és contemplada exclusivament com una despesa. En la competitivitat internacional actual, tot allò que sobrepassi uns llindars bàsics s’ha de reduir. Per tant, l’actuació del sector públic a favor de la classe treballadora esdevé un trava pels empresaris, i per consegüent, perjudicarà l’ocupació, el creixement i el benestar social.
- La política social ha passat a ser una mercaderia i la despesa social es converteix en el camp adobat perfecte pels beneficis. Les entitats financeres corren a la rapinya dels enormes fons provinents de la privatització dels serveis de previsió (per exemple: les pensions permeten aconseguir una ingent massa de diner amb la què poder competir en els mercats financers internacionals).
- La política social es converteix en un eficaç instrument per la disciplinar la força de treball. La tendència dels mercats laborals ha estat la precarització de les condicions de treball (retalls salarials, increment de la temporalitat, i de l’atur) per la qual cosa la necessitat de comptar amb els serveis públics és cada vegada més gran per la classe treballadora.
D’aquesta manera i en aquest context s’han d’interpretar les polítiques que es porten a terme al llarg i ample d’aquest món en matèria de seguretat social. Pot variar el model tenint en compte les característiques de la societat a la qual va dirigida, però no pas les polítiques.
No deixa de sorprendre’ns que aquesta realitat no es trobi a l’ordre del dia en els debats polítics tan a nivell municipal com a nivell nacional. Ans al contrari l’existència d’aquest dèficit en prestacions públiques amb prou feines surt a la llum als mèdia o la política del país.
Segurament una de les causes d’aquest silenci eixordidor són moltes. Una d’elles és el domini del pensament neoliberal. Aquest pensament ha donat gran prioritat a la correcció a marxes forçades al dèficit pressupustari zero, acompanyat de la baixada d’impostos i de la reducció del creixement de la despesa pública.
En el model neoliberal pel què fa a polítiques socials gira entorn a tres eixos bàsics:
- La política social és contemplada exclusivament com una despesa. En la competitivitat internacional actual, tot allò que sobrepassi uns llindars bàsics s’ha de reduir. Per tant, l’actuació del sector públic a favor de la classe treballadora esdevé un trava pels empresaris, i per consegüent, perjudicarà l’ocupació, el creixement i el benestar social.
- La política social ha passat a ser una mercaderia i la despesa social es converteix en el camp adobat perfecte pels beneficis. Les entitats financeres corren a la rapinya dels enormes fons provinents de la privatització dels serveis de previsió (per exemple: les pensions permeten aconseguir una ingent massa de diner amb la què poder competir en els mercats financers internacionals).
- La política social es converteix en un eficaç instrument per la disciplinar la força de treball. La tendència dels mercats laborals ha estat la precarització de les condicions de treball (retalls salarials, increment de la temporalitat, i de l’atur) per la qual cosa la necessitat de comptar amb els serveis públics és cada vegada més gran per la classe treballadora.
D’aquesta manera i en aquest context s’han d’interpretar les polítiques que es porten a terme al llarg i ample d’aquest món en matèria de seguretat social. Pot variar el model tenint en compte les característiques de la societat a la qual va dirigida, però no pas les polítiques.
No deixa de sorprendre’ns que aquesta realitat no es trobi a l’ordre del dia en els debats polítics tan a nivell municipal com a nivell nacional. Ans al contrari l’existència d’aquest dèficit en prestacions públiques amb prou feines surt a la llum als mèdia o la política del país.
Segurament una de les causes d’aquest silenci eixordidor són moltes. Una d’elles és el domini del pensament neoliberal. Aquest pensament ha donat gran prioritat a la correcció a marxes forçades al dèficit pressupustari zero, acompanyat de la baixada d’impostos i de la reducció del creixement de la despesa pública.