El saben aquel que diu que... era un mort, un recusat, quatre caducats i sis ineptes més que, per distreure’s, entre corridas de toros van decidir retallar una Llei Orgànica Espanyola anomenada “Estatut”. No era una llei gaire diferent de l’anterior: mantenia intactes els principals mecanismes de poder de l’Estat, seguia garantint la Unidad de España, negava el Dret a l’Autodeterminació... Tot i això, van decidir d’escapçar-la una mica més, pa joder, i perquè calia deixar clar, per enèsima vegada, qui mana aquí de veritat.

Ens coneixen molt bé –són tants anys d’hòsties i humiliacions!– i saben perfectament bé fins a quin punt l’autoodi campa lliure per les terres catalanes; saben com n’és d’elevat el grau de patetisme i submissió dels nostres estaments polítics apoltronats. Però, i nosaltres? Coneixem de veritat les classes polítiques que ens governen i ens han governat?

 

Quan calia trencar amb el règim franquista, es van dedicar a pactar la continuïtat d’alguns dels seus organismes i càrrecs, i a instaurar l’oblit dels seus crims: d’això jo en dic covardia, traïció i complicitat criminal. Així va néixer l’Estatut de Madrid de 1979 (sí, sí, ho llegiu bé: tots els estatuts són de Madrid, i no pas de Núria ni de Sau ni de Miravet, no ens enganyem!), i així vam arribar al segle XXI.

Quan calia superar el marc autonòmic, van seguir marejant la perdiu amb reformes estatutàries inútils: provincialisme il·lús. Quan el Parlament va aprovar un text, a Madrid en van pactar un altre: partidisme repulsiu. Quan les corts espanyoles el van seguir escapçant, ho van tornar a acatar: submissió miserable. Quan el Tribunal Constitucional se’n burlava a la cara, en comptes de dir-los bon vent!, es queixaven de la poca “legitimitat moral” i els suplicaven que es renovessin: desvergonyiment i autoodi...

Doncs ja la teniu aquí, la vostra sentència! I ara què fareu, amb l’Estatut dels co... dels covards? Ja teniu més retallades, més submissió a la nació espanyola i més indissoluble unitat; menys català, menys justícia i menys bilateralitat. Sí senyor, un aplaudiment pels nostres gestors. I ara us poseu les mans al cap i us feu els ofesos?

Això sembla un acudit dels dolents. Però el veritable acudit, i de mal gust, és que ens vulguin convèncer que defensar l’Estatut és defensar la dignitat de Catalunya! Defensar els Estatuts d’Autonomia és sotmetre’s a la Constitució Espanyola; és perpetuar l’esquarterament dels Països Catalans i de la nostra llengua; és seguir sent súbdits de la Monarquia Borbònica; és la destrucció del territori; és mantenir un sistema econòmic capitalista i patriarcal; és seguir amb l’espoli fiscal i empassar-nos les retallades socials i econòmiques que ens manin; és sotmetre’s davant de les imposicions reaccionàries de la Unió Europea; és negar-nos a nosaltres mateixes el dret a decidir, el Dret a l’Autodeterminació!

Per favor! Defensar l’Estatut és defensar quatre engrunes de l’enèsim intent d’encaix a Espanya. L'actual context polític i social fa encara més evident l’esgotament de l’Estat de les Autonomies. Cada cop hi ha més gent que veu com la via autonomista ja ha mort; però per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) mai havia estat viva. Fa uns cinc anys, davant de les reformes dels Estatuts d’Autonomia, dèiem que ja n’hi havia prou d’Estatuts, que el què calia era impulsar un veritable Procés Constituent cap a la Independència i el Socialisme! Un procés que concedeixi el màxim protagonisme a l’àmbit municipal i comarcal, que compti amb la participació dels diferents agents polítics i socials de les nostres viles i ciutats, que englobi el conjunt de la classe obrera i la pagesia. No ha arribat ja, la nostra hora?

Vinga, despertem d’una vegada! La Independència dels Països Catalans l’assolirem, sens dubte, i més aviat del què ens pensem. Però l’aconseguirem el poble organitzat, els moviments socials unitaris –com el de les Consultes sobre la Independència–, i no l’actual classe política catalana; una classe, recordem-ho, provinciana, covarda, traïdora, il·lusa, partidista, miserablement sotmesa, desvergonyida i plena d’autoodi.

Cal dur a la pràctica accions decidides de radicalitat democràtica. Si una majoria volem la independència, no hi haurà qui ens pari. Cal fermesa i valentia, i rebutjar la injustícia de la legalitat espanyola. Cal sortir al carrer.
No deixem que la por a trencar amb un estat inviable, prepotent, gris i caduc, venci sobre la il·lusió de crear una nova societat lliure, justa, igualitària, solidària i democràtica. Passi-ho bé, França. Passi-ho bé, Espanya. La nostra sentència: Independència!

Pau Comellas Prat,
portaveu de la Candidatura d’Unitat Popular de Sabadell