En aquest context, alguns gestors institucionals –anomenar-los polítics fóra pervertir encara més aquesta paraula-  es plantegen, amb l’excusa de l’acumulació de feina en els taulells municipals, activar una mena de procediment abreujat per a la tramitació de llicències d’obra. 

La proposta, encara en fase d’elaboració, però que compta ja amb diferents responsables municipals disposats a posar-la en pràctica, consistiria a grans trets en el següent: 

Establir un sistema dual que, a priori, permeti optar entre el procediment habitual de tramitació, instruït de dalt a baix pels tècnics municipals i que, durant els darrers anys ha suposat llargues esperes en la llicència o, pel contrari, prendre la via del procediment abreujat, és a dir, contractar els serveis d’un agent extern a l’administració (col·legis professionals) per tal que realitzi l’informe. Pel que fa a aquesta segona opció, l’Ajuntament garantiria la brevetat del procés administratiu i establiria bonificacions fiscals per afavorir-la  

La proposta planteja d’entrada dos interrogants fonamentals de caràcter administratiu: Qui assumirà la responsabilitat subsidiària en cas de possibles negligències derivades de la concessió d’aquesta llicència? Quines taxes i/o bestretes caldrà pagar, a qui i qui les fixarà i regularà? 

I més enllà d’aquests dos dubtes, el fet és que la posada en marxa d’aquest sistema dual i discriminatori, tal i com passa en tants àmbits dels serveis públics privatitzats (ensenyament, sanitat) suposaria en primer lloc un greuge entre el ciutadà que vol fer unes simples reformes a casa seva, que hauria de seguir fent cua, i el promotor immobiliari que, pagant, podria agafar-se al procediment abreujat. 

En segon lloc, la privatització del servei i la progressiva pèrdua d’intervenció de l’administració en la tramitació, obriria encara més la porta a la desregulació i la indisciplina urbanística, facilitant l’activitat especulativa i els usos del territori en ares del benefici dels promotors. 

Finalment, la caiguda de les demandes fruit de l’esclat de la bombolla, permet afirmar que el problema del col·lapse en els terminis seria fàcilment resoluble des de la pròpia administració, que és qui, com en la sanitat, per posar un exemple, hauria de tenir l’obligació de vetllar per la seguretat, la qualitat del servei i el tracte igualitari al conjunt de la ciutadania. 

L’ofensiva liberal sembla no tenir aturador pel que fa als intents de reduir totes i cada una de les parcel·les de l’activitat humana, incloent-hi aquelles que afecten drets fonamentals (sanitat, educació) o les que haurien de regir-se per criteris d’interès col·lectiu (territori, habitatge) a simples àmbits de negoci.

I el que és més greu: aquestes polítiques venen avalades, sovint promogudes i gairebé sempre tolerades o silenciades per les diferents forces que es reclamen d’esquerres i que actualment dominen bona part del panorama polític català. 

A Sabadell, una ciutat que ha crescut els darrers anys sota la consigna de “l’urbanisme a la carta” practicada pels diferents governs liderats pel PSOE, obrir una nova porta a la desregulació urbanística és un luxe i un perill que no ens podem permetre.  

Davant la passivitat i la permissivitat d’uns i la coincidència d’interessos d’altres, la ciutadania, el teixit social, han de ser els protagonistes de la reivindicació d’unes polítiques d’habitatge i territori que realment tinguin com a base la defensa dels interessos col·lectius, que es fonamentin en la planificació democràtica i la disciplina urbanística, en la defensa del patrimoni col·lectiu i en les pràctiques d’igualació (i no pas de dualització) social. Des de la CUP, ens hi comprometem! 

Xavier Oca i Baradad

CUP Sabadell