L’explicació no és res més que una posada al dia de l’asseveració de Karl Marx segons la qual, el règim parlamentari burgès és aquell on “els oprimits són autoritzats una vegada cada diversos anys a decidir quins mandataris de la classe opressora han de representar-los i esclafar-los en el Parlament”. 

Tot i la duresa d’aquesta frase, l’evolució de les societats en el darrer segle i els matisos que cada lloc i cada moment històric han anat introduint, la crua realitat parlamentària catalana sembla donar raó al vell filòsof materialista. Vegeu sinó quin ha estat fins el moment actual el posicionament del conjunt de forces polítiques amb representació al Parlament autonòmic principatí respecte un fet tan cabdal com les bases per a l’anomenada “Llei d’Educació Catalana” (LEC).

Hores d’ara, després del magnífic seguiment de la vaga del 14F, de l’èxit de les mobilitzacions de professors i estudiants, de la resposta solidària de la majoria de famílies i  - també cal dir-ho - malgrat les mentides, desqualificacions i intoxicacions abocades des dels estómacs agraïts d’“opinadors” i “intel·lectuals orgànics” que han actuat com a autèntics mercenaris d’una guerra psicològica i mediàtica, és del tot evident el caràcter plenament anti-social de les bases formulades per a la LEC. 

La CUP ja va fer públic el seu posicionament en denunciar que aquesta llei, redactada sota els auspicis i les recomanacions del capitalisme transnacional (OMC, OCDE...) consistents a reconvertir els serveis públics en àmbits de negoci, té per principal objectiu avançar vers la privatització total de l’ensenyament, implantant un sistema de gestió dels centres que posi els criteris productius i mercantils pel damunt de qualsevol consideració social o pedagògica i obrint aquesta gestió a fundacions i entitats particulars. 

Cas d’aplicar-se, la LEC suposaria una agressió sense precedents al Dret a l’Educació de les noies i nois de classes populars, ja que no faria sinó augmentar les diferències entre centres, deixant l’orientació dels currículums en mans dels gestors, i establint, de facto, una dualitat entre escoles i instituts per a una formació elitista (els premiats pel nou sistema de finançament i autonomia de centres)  i d’altres reduïts gairebé al nivell assistencial i condemnats a la formació de mà d’obra barata i sense referents culturals. 

Tal i com està plantejada en la LEC, l’autonomia de centres suposaria la impossibilitat d’una part important de la població d’accedir a una educació de qualitat que possibilités la seva plena realització com a persones i com a ciutadans. Podria fins i tot derivar en el trencament del model lingüístic d’immersió, suposant un cop molt dur per al futur de la nostra llengua. 

Per contraposició, i recollint el que ha estat la reivindicació històrica del conjunt de la comunitat educativa, entenem que cal apostar per una Llei d’Educació que, lluny de perdre’s en fórmules de gestió empresarial, vagi a les arrels dels problemes, i es fonamenti en uns principis socials i educatius que no poden ser altres que la igualitat, la integració, la formació integral dels estudiants i llur promoció social. 

La Llei Catalana d’Educació hauria d’acabar amb la política segregadora dels concerts i establir una única xarxa pública d’escolarització, garantint una gestió pública i democràtica dels centres, en la que intervinguin mestres i professors, estudiants i llurs famílies. La llei hauria de garantir també un finançament del sistema educatiu suficient i equiparable al dels estats europeus més avançats, passant del 2,8% del PIB actual al 6,25% que s’hi destina en estats com Finlàndia, tan lloat pels seus resultats. 

Caldria establir i posar en marxa veritables mecanismes públics i objectius d’avaluació dels centres, des del seu funcionament ordinari, necessitats i dotacions, fins a l’adequació dels currículums i els nivells de qualificació objectiva i capacitats assolits pels estudiants, afavorint especialment aquells que treballen en zones amb una major problemàtica social. 

En definitiva, la llei hauria d’ajudar a avançar vers un sistema educatiu integrador i solidari, basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i amb la llengua catalana com a eina de cohesió. 

Així doncs, i reprenent el fil argumental amb què iniciava l’escrit, només em resta plantejar algunes preguntes... On és l’esquerra parlamentària? Qui defensa una escola pública de qualitat i per a tothom al Parlament Català? Què se n’ha fet del PSUC? Continuarà gaire temps l’esquerra iuppie mediàtica i política d’aquest país qualificant-se cínicament d’esquerres?  No tenia raó, en Xirinachs,  quan parlava de la traïció dels líders? 

Xavier Oca i Baradad