L’objectiu fonamental que sembla cercar el debat sobre la reforma dels Estatuts (al Principat sobretot, però també al País Valencià i a les Illes) és, segons paraules dels mateixos dirigents del tripartit aconseguir l’encaix definitiu de Catalunya dins Espanya fent més acceptables les condicions d’aquesta unió indissoluble.

El debat, per tant, entenem que caldria situar-lo en quins passos concrets ens podrien acostar a la ruptura democràtica per la independència, oblidant-nos definitivament de voler salvar una Espanya heretada del règim de Franco. Els nostres mals del present tenen el seu passat més pròxim en la forma en com es va dur a terme la transició de la dictadura franquista al règim parlamentari monàrquic actual, que es va donar sense cap mena de ruptura democràtica i consagrant tant l’explotació de classe com l’ocupació del nostre poble, ara sota aparences falsament democràtiques.

En aquest sentit cal advertir que hi ha un concepte fonamental que cal defensar com a punt de partida: el poble català, amb independència del marc polític imposat en cada moment, ha de ser el subjecte polític, la font de tota sobirania i, només a partir del respecte a aquest concepte de sobirania nacional es podrien establir, en tot cas, propostes concretes (o pactes concrets) per a la definició dels marcs de gestió política col·lectiva.

És per això que el reconeixement de Dret d’Autodeterminació esdevé irrenunciable si no volem caure en el parany de perpetuar indefinidament la resolució del conflicte polític entre el nostre poble i els estats ocupants, renunciant a construir una nació en ares d’un encaix submís en uns estats intrínsecament oposats a la nostra pròpia existència col·lectiva, guardians dels privilegis d’unes minories i hostils vers la nostra llengua i la nostra identitat nacional.

El debat sobre la nostra autoorganització col·lectiva no pot quedar reduït però a la simple reivindicació de les nostres exigències democràtiques d’exercitar el Dret d’Autodeterminació. Cal desplegar un procés de reflexió en la línia d’establir unes bases constitucionals catalanes, expressió dels nostres drets socials i nacionals fonamentals.

Unes Bases Constitucionals que davant la globalització capitalista afirmin la nostra voluntat política de construir el nostre futur en un pla de doble igualtat: Una igualtat social que només serà possible des de la concepció de l’activitat econòmica com afer públic que tingui per objectiu el benestar col·lectiu i una igualtat entre pobles que ens permeti relacionar-nos en termes de cooperació i de total llibertat amb la resta de pobles d’Europa, de la Mediterrània i del Món en la perspectiva d’un ordre planetari basat en el respecte a la sobirania dels pobles, la diversitat lingüística i cultural i la igualtat de drets socials i econòmics.

No ens deixem entabanar per les tan suposades com inexistents bondats de la monarquia espanyola, cal avançar en la direcció oposada: amb l’objectiu fixat en la República Democràtica del Poble Català.

Avui, amplis sectors del nostre poble comparteixen ja aquests anhels de llibertat i justícia social. Si la societat civil organitzada es mobilitza, es possible capgirar la truita i anar assentant les bases per a la ruptura democràtica.