Els nostres amics de la Casa Gran
10/12/2006
Igual que un virus amb el seu cicle lític. Manuel Bustos corromp els òrgans interns de Sabadell des de fa més de set anys. Ningú no sap si viurà prou com per veure el final d’aquest estil de governar, populista i característic d’un Partit Socialista que busca diners i presència mediàtica sense cap mena de límit ni control. I hem arribat a un punt en què qualsevol es planteja el fet de sortir al carrer, marcador en mà, comptant la de vegades que ha estat exposat a aquest virus.
Però no tan sols al carrer: ja ens han acostumat a somriures i llàgrimes en directe, shows que han transformat l’Ajuntament en un Gran Hermano sense nominacions, ni d’entrada ni de sortida, la qual cosa significa que el premi només se l’endurà un, si és que encara no se l’ha endut. També ens han acostumat a patètiques mostres de “fraternitat” entre dos individus de la mateixa espècie, germans Bustos, que han contribuït a generar una nova malaltia: la deposició, cada quatre anys, de paperetes a les urnes per causa d’una sobredosi de personalisme, clientelisme i amiguisme desproporcionats.
Problemes concrets: convé recordar la precària gestió municipal davant de la proposta del zoo, la taxa d’escombraries i la conversió de la Casa Duran, edifici històric i emblemàtic de la ciutat, en un palau de recepcions restringit als alts càrrecs municipals. A Sabadell continua trobant-se a faltar una estratègia política clara, a petita escala, per fer front a l’especulació immobiliària, que és un dels mals endèmics de la nostra societat: Sant Pau del Riu-Sec, una única zona verda entre Badia i Sabadell, ha estat venut a constructores per tal que s’hi dugui a terme un projecte faraònic més. L’abús de poder es fa notar, també, en casos com el de Can Deu, on podem trobar una associació de veïns que lluita per una ciutat millor i que es veu enfrontada a una “associació de veïns fantasma” formada per militants i simpatitzants del PSC. Tampoc no ajuda a fer progressar Sabadell un nombre excessiu d’agents policials, amb poca higiene democràtica, transparència nul·la i massa avesada a la supèrbia que es tradueix en agressions injustificades i indiscriminades, com s’ha pogut veure en casos recents.
L’estil –i la substància- de la política Bustos gira l’esquena a les entitats i associacions de Sabadell. No hi ha consultes, no hi ha exercicis seriosos de participació, no es rendeixen comptes. Es fan moltes promeses, això sí, però manquen després els resultats. O es posen en marxa accions de govern en solitari, sense obrir debats entre la ciutadania: n’és un exemple la qüestió dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aviat es licitaran les obres d’aquest projecte, però se n’haurà parlat molt poc. A la manera antiga, que és la manera franquista, es va fer la proposta durant les vacances i amb prou feines es va informar. Si fos per ells, els ciutadans de Sabadell només haurien d’expressar, individualment, les seves queixes i deixar que la mà de la providència actuï a bombo i platerets. La política no és cosa de tots a Sabadell. Franquisme dècada rere dècada, gestió “municipalista” poc oberta i de vot captiu al carisma d’un de sol durant vint anys i, finalment, populisme requalificacionista, han estat les claus de volta de la mort del ciutadà actiu a la nostra ciutat.
A les amistats “víriques” dels germans Bustos, cal oposar-hi una aliança de base. No són ells ni la seva marca blanca, els “amics” de la ciutadania en el sentit més polític de la paraula. Un músic català va dir un cop que “sols el poble salva el poble”. Tot virus té la seva vacuna. Establir una xarxa activa de resistència, consolidar-la a la ciutat de Sabadell, és un imperatiu a seguir des d’ara i fins a la victòria.
Oriol Farrés Juste