Ha arribat l´hora de la CUP. La CUP, entesa com a candidatura electoral de l´esquerra rupturista i transformadora del Països Catalans. Com a representació institucional dels moviments socials i populars. De les assemblees de protesta, plataformes, forces vives i organitzades de la societat civil. De la unitat popular, vaja. Com a alternativa a les falses i institucionalitzades candidatures d´esquerra, ERC i ICV, que, des de les eleccions espanyoles, es culminen com a mers apèndix del PSOE.

 

Cal aprofitar l´embranzida municipal, la proliferació de nuclis locals de la CUP arreu, i; sobretot, conjunturalment, la pèrdua d´espai electoral dels que fins ara han estat els referents institucionals de l´esquerra catalana. Cal aprofitar el descontent, la indiferència, la pèrdua de credibilitat i projecte, el poc suport que han rebut ERC i ICV el 9-m, per consolidar un espai electoral propi. I tenir en compte que no és un descontent puntual pels 500.000 votants que ara s´han quedat a casa, sinó que el descontent es mantindrà mentre es mantingui el tripartit. El tripartit, i el desgast que suposa la contradicció entre la política governamental amb la retòrica demagògica reformista dels partits esmentats, és una gran conjuntura electoral. La lluita ideològica de saber emmarcar ERC i ICV dins la corrupció, el clientelisme, la necessitat de ser obedient als poders fàctics i reaccionaris, no la podem deixar perdre. Assenyalem-nos tant que cap reestructuració o corrent intern pugui refer-los. Cal que sapiguem identificar, i fer identificar ERC i ICV com a crosses del PSOE, inútils i contraproduents en la construcció d´un projecte nacional i de classe. Projecte, el nostre, que ha de ser realista i participatiu. Però atrevit i dialèctic alhora.

En clau electoral, cal que obtinguem el vot d´aquells que ara s´han abstingut, d´aquells que sempre ho fan i també d´aquells que inclús ara han votat ERC i ICV. Que sigui la última vegada que ho facin!

Evidentment, el projecte de la CUP no es redueix a la mecànica electoral. Cal seguir treballant cada CUP local perquè sigui el referent popular de cada municipi. Perquè es nodreixi dels moviments socials de cada vila. Perquè tingui una estructura inequívocament participativa i democràtica. Perquè accepti les contradiccions internes, els ritmes diferenciats i sigui avantguarda en autocrítica.

A nivell nacional, la recepta és la mateixa. Democràcia interna i proximitat als moviments populars, les lluites laborals, estudiantils, en defensa del territori, etc. L´èxit de les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret a Decidir, l´experiència del Fòrum Social Català i la permanència de l´Assemblea de Moviments Socials són alguns exemples d´elements que han d´ajudar a construir conjuntament un programa de mínims polítics: una alternativa de país, que, blindant el marc nacional, no només sigui referent de l´actual esquerra independentista sinó de totes les forces populars, organitzacions polítiques i sectorials d´oposició al neoliberalisme.

El treball de ser referent de tota l´esquerra rupturista i transformadora, però, no ha d´anar en detriment de fer el pas a les grans conteses electorals, car el potencial hi és i perquè no suposa cap contradicció amb la diferència qualitativa que representa la CUP.

És més, el procés municipal i nacional són paral·lels. Es retroalimenten i s´afavoreixen si avancen alhora. Sapiguem analitzar dialècticament cada context i aprofitem els potencials tàctics. Aprofondim la deslegitimitació d´ERC i ICV, canalitzem el malestar a l´actual estat de les coses i fem, de la nostra, la única alternativa que defensi els interessos del poble treballador català.

Hem de dur la iniciativa de l´esquerra del nostre país, ser l´autèntica opisicó al sistema acutal, i fer que els resultats del 9-m no siguin anecdòtics, sinó resultat d´un canvi de tendència electoral, almenys al Principat.

Sapiguem prendre, dinamitzar i administrar l´espai electoral que tenim. Les condicions objectives i subjectives es van acostant. Aprofitem-ho. És l´hora de la CUP.

Carles Suarez.