El cert és que la protesta en raó a la deixadesa en els transports públics es va interpretar majoritàriament com a dinàmica originada per la dependència i submissió a les estructures d’un estat aliè. És important que se segueixi realitzant una identificació del conjunt dels problemes de les classes populars catalanes (mancança d’uns serveis públics de qualitat i propis, sucursalisme polític, destrucció ecològica, etc.) amb l’epicentre de tots ells. Això contribueix a generar la consciència que sols hi ha un projecte capaç de resoldre els múltiples “danys col·laterals” de forçar l’encaix amb els estats espanyol i francès: exercir el dret d’autodeterminació i assolir la independència. La PDD està creant aquestes condicions, aquestes possibilitats de desemmascarament dels problemes, per confluir-los en l’arrel, que és l’opressió nacional i social dels Països Catalans.

Tanmateix, no deixa de ser crucial la recuperació de la mobilització de masses. Una peça clau que semblava eclipsada i que l’acció social està fent ressorgir per situar en el primer pla polític qüestions centrals com l’esgotament del règim autonòmic espanyol o el dret d’autodeterminació. Al mateix temps cal constatar que la manifestació multitudinària no responia a un fet aïllat i esporàdic, com s’ha pogut insinuar, sinó que és conseqüència d’un procés social en expansió d’afirmació dels drets polítics col·lectius.  

Aconseguir una hegemonia social conscient i disposada a dur a terme mobilitzacions massives, doncs, és la base per a traçar la línia cap a la ruptura democràtica amb els estats espanyol i francès. Per tant, participar a plataformes (com la PDD) on s’acumulin forces per l’exercici de l’autodeterminació representa el punt de partida des d’on crear un moviment ampli pels drets polítics dels Països Catalans. També és, sens dubte, una manera de projectar l’independentisme d’esquerres. D’aquí la necessitat de situar els principis de l’esquerra independentista a tots els fronts de debat ideològic, per trencar la closca de l’ou i emergir socialment, al costat d’aquests espais autodeterministes més amplis. Així, participant en aquestes dinàmiques de mobilització multitudinària, és com es fa possible superar els cercles tancats i la marginalitat en la pràctica política.  

Malgrat aquests aspectes positius i les perspectives que se’n poden derivar de la passada manifestació, segueix sent lamentable que els garants de la via autonomista concebin el “dret a decidir” com a inversió electoral, com a mera propaganda sense contingut polític real. I per la part que els toca, s’ha evidenciat a qui serveixen el PSC, CC.OO. i la UGT al negar-se a recolzar la mobilització.

publicat al butlletí de la CUP de Sabadell, Malapell núm 37, el gener de 2008