D'altra banda, el problema de la demografia. Galiza és una nació que històricament ha tingut unes tases d'emigració molt elevades entre els joves. En l'actualitat aquesta tendència més o menys ha finit, encara que la natalitat és quasi nul·la i no hi ha pràcticament immigració. La realitat social gallega, doncs, està marcada per uns galopants índex de població envellida. Què produeix això? Ens preguntarem. Hi ha un impacte evident: l'estancament polític. Aquestes pautes demogràfiques, d'alguna forma o altra, interessen al PP i al PSOE perquè els facilita afiançar la seva hegemonia cultural i política -repercutint clarament a les eleccions. L'emigració gallega ha estat intermitent fins els anys 1973-75. L'última onada es va donar els anys vuitanta amb les reconversions industrials de Felipe González, que afectaren els armadors, la indústria naval, de l'automòbil i de les conserves. El sagnar constant de joves ha estat important, amb tot el que això implica sociològica, econòmica i políticament. Avui, encara el 21.6% de la població gallega és major de 65 anys, es calcula que actualment hi ha més gallecs vivint fora de la nació que dins.  

De fet, aquesta anomalia demogràfica provoca una conseqüència d'allò més antidemocràtica. Fins a tres generacions de gallecs emigrats poden exercir el dret a vot a les eleccions d'un país en el qual no viuen, escullen de dos a tres diputats a la Xunta... No és atzarós que, durant la campanya electoral, els partits de gran capital sempre procurin afinar els instruments “persuasius” per captar el vot emigrant. En bona mesura crec que hem d'explicar les majories absolutes de Fraga i l'acutal de Feijóo amb critèris base d'aquesta índole.

L'esclerosis política ha de ser superada, cal oxigenar i sacssejar la societat gallega perquè, si no, qualsevol alternativa serà impossible. Per afrontar l'estancament, Castelao havia plantejat els anys trenta del segle passat dues tasques bàsiques que encara es poden considerar necessàries: instruïr el poble pagès (“el coneixement, la ciència, us farà lliures!”) i lluitar desinteressadament en pro de les classes populars.  

L'impacte polític del factor demogràfic es veu reforçat, a més, per la disperssió dels nuclis poblacionals (conjunts de menys de deu cases). Es tracte d'habitatges dispersats pel món rural que no tenen consistència de poble, que s'han format al marge de les xarxes vials i de transport públic, i que sovint no cumpleixen ni els requisits bàsics d'urbanisme. Per això aquest tipus de construccions acomulen la majoria de problemes d'abastament d'aigua o electricitat. A sobre que aquest model desorganitzat suposa una distribució poblacional insostenible ambientalment, ja que dificulta la creació d'espais naturals protegits, també repercuteix econòmica i socialment. L'accés a la sanitat pública, l'escolarització dels nens i nenes, la distància entre l'habitatge i el lloc de treball, són alguns dels problemes que genera la dispersió poblacional. La forta implantació d'aquestes cases isolades i els petits conjunts de cases afavoreixen aquelles relacions polítiques que hem apuntat anteriorment. Les xarxes clientelars es nudreixen de solventar superficialment algunes d'aquestes deficiències, guanyant així els favors electorals.

Les darreres eleccions han constatat la vigència d'aquestes perverses xarxes d'interessos, i en aquest sentit els resultats no han ofert cap sorpresa. Però no ens podem quedar aquí. També han evidenciat que ni el PSOE ni el BNG han estat capaços d'esquerdar i rompre aquestes dinàmiques heretades. Però no podem quedar-nos aquí, cal objectar al bipartit, i sobretot al BNG, les qüestions més polèmiques dels darrers tres anys i mitg de govern. 

El BNG ha anat a la deriva del seu soci de govern, del PSOE. El BNG ha col·laborat sense dubtar, pel què fa a l'educació, en la implantació del procés mercantilista de l'EEES (Pla Bolonya). No ha esmerçat esforços per tombar el macroprojecte especulatiu i turístic de la Ciutat de la Cultura a Compostela i no ha produit cap canvi substancial en matèria ecològica, com demostren les crítiques al bipartit de la Federación Ecoloxista Galega i la mobilització de la plataforma “Galiza non se vende”. El BNG no ha caminat de la mà del moviment ecologista gallec, no ha treballat per desenvolupar una urgent alternativa al despotisme empresarial que segueix tractant els rius com a dipòsits de residus (el cas de la indústria del paper i els tints de Pontevedra és dels més alarmants). D'altra banda, no hi ha hagut cap actuació per reduïr el tràfic dels petrolers, que segons dades de la Unió Europea en segueixen passant per les costes atlàntiques gallegues de 1700-2000 anualment. Durant el govern bipartit, l'apriorisme ha estat implantar les línies TAV, deixant de banda la necessitat de reforçar els trens intercomarcals i de rodalies autocentrant-se en la realitat nacional gallega.  

“Trepitjar moqueta”, en certa manera, ha posat les coses a lloc. El Bloque, al cap i a la fi, ha recollit la collita d'una trajectòria errònia que ha tocat sostre amb el govern bipartit: la de buscar aliances clau en determinats sectors empresarials i abandonar de facto el discurs històric de vestir una alternativa amb els agents socials compromesos (principalment amb la destacable central sindical CIG, a la qual s'ha ignorat massa sovint...).

Més enllà de l'escenari polític parlamentari, hi ha partits com Nós-Unidade Popular o el Frente Popular Galega (escissió històrica de Unión do Povo Galego, integrat al BNG). Cap dels dos ha obtingut representació institucional aquestes autonòmiques, mentre el FPG obtnia 2.745 vots Nós es quedava als 1.474. Hem de destacar, al seu torn, que durant la campanya electoral hi hagueren algunes temptatives frustrades per presentar una opció unitària de l'esquerra d'alliberament nacional.  

Nós-UP presentava les llistes electorals comprenent tota la pluralitat possible del Moviment d'Alliberament Nacional Gallec, amb representació sindical de la CIG, de Briga, activistes ecologistes o del moviment veïnal. Així, el programa fundia una perspectiva netament independentista, per tal de superar el regionalisme espanyol, amb una proposta social i econòmica de xoc encarada a afrontar la crisi estructural del Capital mitjançant una aliança d'Unitat Popular. L'esquerra independentista gallega era conscient de les seves limitacions i possibilitats: era conscient de la manca d'unitat dins les pròpies files, que tenia a la contra tots els mitjans informatius de gran divulgació, que el nou espanyolisme “cosmopolita” de Galicia Bilingüe i Rosa Díez (23.529 vots a UPyD) jugaria fort aquests comicis. Però també considerava que era un moment clau. Essencialment per dues raons.

Una, pel bipartit. Perquè després dels obscurs anys de Fraga alguna cosa semblava poder mudar i calia seguir de prop la gestió del nou govern. El moment era sensible, convenia precisió en les crítiques als projectes bipartidistes. Saber distingir entre les propostes imprescindibles, que podien funcionar millor o pitjor però responien a la deixadesa i les mancances estructurals dels governs fraguistes, com la Galescola o la creació de la Conselleria de Medi Rural, i les propostes de naturalesa continuista (proposta de reeditar l'Estatut d'Autonomia).